La primavera del 1906 Pau Picasso va a Gósol amb la seva companya, Fernande Olivier. L’últim tram del viatge els cal fer-lo a cavall d’una mula. Portava poques coses: una mica de roba, el seu cavallet i unes quantes caixes atapeïdes de pinzells i olis.
En tornar a Paris, l’agost del mateix any, la parella portava una petita caravana de mules, senyal evident que Picasso havia pintat molt.
El més important però, és que havia realitzat algunes de les obres més significatives de l’art modern i de les més commovedores de tots els temps: figures d’una rara intensitat, dolcesa en unes noies suaument tangibles al mateix temps que immerses en una llunyania misteriosa, nois embolcallats en el misteri de l’espai intemporal, tots plegats envaïts per un color entre ocre, carn i rosa salmó amb tocs de gris. Produïen l’efecte d’un silenci arrogant i alhora amable, una forta sensació d’encant que es desprenia de la terra pedregosa d’aquell poble pirinenc, marcat pels segles i per la clàssica i intraduïble bellesa de la simplicitat.
La breu estada a Gósol no només fou decisiva per la recerca artistica de Picasso sinó també per a tota l’evolució posterior de l’art del segle XX. Representava el final d’una etapa d’investigació i el despertar d’una nova era.
